Esborrany de l’assaig 

Veus que resisteixen: memòria, cos i truama a Jo, Tituba i Grass 

1. Introducció 

Aquest assaig analitza dues obres literaries contemprànies centrades en la memòria i el trauma: Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem (Maryse Condé)1 i Grass (Keum Suk Gendry-Kim)2. Ambdues presenten testimonis de dones que han patit violència estructural i busquen rescatar veus silenciades mitjançant la ficció i la narrativa testimonial. En la PAC 1 ja vam observar que les dues obres comparteixen una temàtica comuna: la representació del trauma a través del cos i la veu femenina, així com la voluntat de denúncia i reparació simbòlica. Aquest treball aprofundeix en aquesta línia, posant l’accent en com s’articulen aquests temes des d’un enfocament comparatiu. 

L’objectiu és demostrar que Jo, Tituba i Grass transformen el dolor individual en memòria col·lectiva a través de recursos narratius específics. La metodologia emprada és una lectura comparativa centrada en l’anàlisi dels temes3, basada en l’anàlisi de temes clau com la veu silenciada, el cos com a espai de violència i la transmissió de la memòria. Aquesta aproximació es complementa amb bibliografia secundària per situar l’anàlisi en un marc crític sòlid. 

2. Marc teòric i metodològic 

La memòria és un eix fonamental. Aleida Assmann (2013) defensa que la memòria cultural “és activa i processual: no només preserva el passat, sinó que el reactiva per interpretar el present”4. Aquesta perspectiva és útil per entendre com Grass recupera la història oculta de les “dones de confort”, mentre que Jo, Tituba revisita la història colonial des d’una veu fictícia. Braun remarca que aquest tipus de literatura participa en la construcció de la memòria col·lectiva, superant els límits nacionals i temporals5. 

Pel que fa al testimoni, Felman i Laub (1992) defineixen el testimoni literari com “un procés de transmissió de trauma que no només descriu els fets sinó que obliga el lector a participar emocionalment en l’experiència”6. Això és clau per entendre Grass, on la protagonista revivifica el trauma en explicar-lo. Gillian Whitlock apunta que la novel·la gràfica testimonial afegeix una dimensió visual que “desafia la narrativa lineal i visibilitza el trauma d’una manera immediata”7. 

La violència contra el cos femení és un altre concepte essencial. Rita Segato exposa que la violència patriarcal “actua com una escriptura en el cos que produeix missatges socials de submissió”8. Aquesta idea permet entendre la violència a la qual són sotmeses Tituba i Ok-sun Lee no com un fet puntual, sinó com un acte simbòlic que reforça estructures de poder. 

Metodològicament, aquest treball segueix la proposta de Rodríguez Sánchez de León (2012), qui defensa que el tema literari és “una clau hermenèutica que articula significats profunds i recurrents més enllà de la superfície textual”9. 

3. Desenvolupament de l’anàlisi comparativa 

Silenci i veu: entre el trauma i la resistència 

En la PAC 1 es va remarcar que tant Tituba com Ok-sun Lee són personatges atrapats en un silenci imposat per les estructures de poder. Tituba, però, aconsegueix recuperar la seva veu de manera subversiva: narra la seva pròpia història des d’una perspectiva posterior als fets i s’imposa com a subjecte narratiu capaç de reinterpretar la seva experiència des de la resistència. Aquesta estratègia li permet desafiar la història oficial i reivindicar la memòria de les dones esclavitzades. 

En contrast, Ok-sun Lee manté un silenci llargament sostingut: “No podia parlar-ne amb ningú” (Gendry-Kim 2019, p.147). Quan finalment dona testimoni, ho fa amb una mescla de dolor i resistència. Felman i Laub10 remarquen que la força del testimoni rau en la capacitat d’activar una memòria que havia quedat reglada a la invisibilitat. Així, Grass no només dona veu a Ok-sun Lee, sinó que implica al lector en aquest procés de reconstrucció. 

En canvi, la protagonista de Grass viu sotmesa a un llarg període de silenci forçat. Només quan és gran pot donar testimoni del que va viure, tot i les dificultats emocionals que això implica. El relat posa de manifest la força d’aquest testimoni i la necessitat de recuperar la veu de les dones que han estat víctimes de la violència estructural.  

El cos coma a espai polític de violència 

En el primer repte es va assenyalar que el cos és un element central en ambdues obres. Tituba és representada com una dona el cos de la qual ha estat racialitzat, erotitzat i espiritualitzat: la seva experiència corporal esdevé un espai de control, però també un lloc de coneixement i resistència, especialment a través de la transmissió de saviesa ancestral i pràctiques espirituals que desestabilitzen el discurs colonial. 

A Grass, el cos de la protagonista és l’escenari d’una violència extrema i sistemàtica. La narració mostra com aquesta violència no afecta només la víctima a nivell individual, sinó que actua com una eina de dominació col·lectiva, reforçant la submissió de les dones en un context bèl·lic i patriarcal. La història il·lustra la manera com la violència sexual té conseqüències duradores tant a escala personal com històrica. 

Memòria, transmissió i reparació simbòlica 

Tituba és una figura històrica real, però la seva història ens arriba mitjançant la ficció. Condé escriu per omplir els vuits deixats per la història oficial. Segons Felman, “el testimoni literari no només narra el trauma sinó que crea un espai per a la reparació simbòlica”11. La recreació de Tituba no busca només relatar la seva vida, sinó reclamar un lloc per a les veus oblidades dins la memòria col·lectiva. 

En canvi, Grass s’inscriu dins la tradició testimonial directa. La novel·la gràfica dona veu a les supervivents de les atrocitats de guerra, mostrant una memòria dolorosa però necessària. Segons Assmann, aquest tipus de memòria activa és essencial per “enfortir la consciència col·lectiva i evitar la repetició del trauma”12. 

4. Conclusions 

L’anàlisi comparativa d’aquestes dues obres confirma que la literatura pot ser un espai de resistència i reparació. Tant Jo, Tituba com Grass rescaten veus silenciades i articulen una memòria col·lectiva alternativa a la història oficial. Les dues protagonistes esdevenen subjectes actius: Tituba transforma el seu estigma en poder narratiu, mentre que Ok-sun Lee converteix el seu trauma en testimoni públic. 

Aquest treball posa de manifest la importància de l’escriptura (literària i gràfica) com a eina política capaç de trencar silencis imposats i visibilitzar la violència sistemàtica. El cos, la veu i la memòria esdevenen categories fonamentals per entendre la complexitat del trauma i la resistència femenina. 

La comparació evidencia també les diferències de format i estratègia: mentre que Condé opta per l’ús de la ficció com a eina crítica, Gendry-Kim aposta pel testimoni visual directe. Totes dues, però, comparteixen l’objectiu de contribuir a una memòria col·lectiva més justa i reparadora.

5. Bibliografia

• Braun, Rebecca. The Modern Language Review 108, no. 2 (2013): 626–29. 
• Condé, Maryse. Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem. Edicions de 1984, 2018. 
• Felman, Shoshana i Dori Laub. Testimony: Crises of Witnessing in Literature, Psychoanalysis and History. Routledge, 1992. 
• Gendry-Kim, Keum Suk. Grass. Drawn & Quarterly, 2019. 
• Isarch Borja, Antoni. Temes de literatura contemporània. UOC, 2019. 
• Rodríguez Sánchez de León, María J. “Tematología y comparatismo: del método a la disciplina”. En Metodologías comparatistas y Literatura Comparada, Dykinson, 2012. 
• Segato, Rita Laura. La escritura en el cuerpo de las mujeres asesinadas en Ciudad Juárez. Tinta Limón, 2016. 
• Whitlock, Gillian. Soft Weapons: Autobiography in Transit. University of Chicago Press, 2007. 

Noemí Capuz Ayala